Bèlgica, Josep Carner

Bèlgica

Si fossin el meu fat les terres estrangeres, 
m’agradaria fer-me vell en un país 
on es filtrés la llum, grisa i groga, en somrís, 
i hi hagués prades amb ulls d’aigua i amb voreres 
guarnides d’arços, d’oms i de pereres; 
viure quiet, no mai assenyalat, 
en una nació de bones gents plegades, 
com cor vora de cor ciutat vora ciutat, 
i carrers i fanals avançant per les prades. 
I cel i núvol, manyacs o cruels, 
restarien captius en canals d’aigua trèmuls, 
tota desig d’emmirallar els estels.

M’agradaria fer-me vell dins una
ciutat amb uns soldats no gaire de debò,
on tothom s’entendrís de música i pintures
o del bell arbre japonès quan treu la flor,
on l’infant i l’obrer no fessin mai tristesa,
on veiéssiu uns dintres de casa aquilotats
de pipes, de parlades i d'hospitalitats,
amb flors ardents, magnífica sorpresa,
fins en els dies més gebrats.
I tot sovint, vora un portal d'església,
hi hauria, acolorit, un mercat de renom,
amb botí de la mar, amb presents de la terra,
amb molt de tot per a tothom.

Una ciutat on vagaria
de veure, per amor de la malenconia
o per desig de novetat dringant,
cases antigues amb un parc on nien ombres
i moltes cases noves amb jardinets davant.
Hom trobaria savis de moltes de maneres;
i cent paraigües eminents
farien —ai, badats— oficials rengleres
en la inauguració dels monuments.
I tot de sobte, al caire de llargues avingudes,
hi hauria les fagedes, les clapes dels estanys
per a l'amor, la joia, la solitud i els planys.
De molt, desert, de molt, dejú,
viuria enmig dels altres, un poc en cadascú.

Però ningú
no se'n podria témer en fent sa via.
Hom, per atzar, un vell jardí coneixeria,
ben a recer, de brollador ben clar,
amb peixos d'or que hi fan més alegria.
De mi dirien nens amb molles a la mà:
—És el senyor de cada dia.

Bèlgica, Josep Carner

El poema Bèlgica pertany al llibre de Llunyania (1952) de Josep Carner en l'apartat del noucentisme.

El qual va ser publicat a Santiago de Xile hi trobem alguns poemes més típics de l'exili que il·lustren la idea com a valor interior. el poema Bèlgica és l'homenatge al país que l'avia acollit, alhora que consta de la impossibilitat de recuperar el camí perdut, un cop més l'ideal és amb ell: és a Bèlgica en el país d'acollida.  

El poema està format per quatre estrofes de 12,13,12 i 9 versos respectivament. Utilitza tirades de versos anisosil·làbics, o sigui no hi ha regularitat mètrica,compostes principalment per versos dodecasíl·labs, alexandrins (6+6) també abunden versos decasíl·labs i alguns octosíl·labs (art menor).

 El tema del poema és l'homenatge que fa la terra que l'acull, Bèlgica, un país ordenat, de bona gent, idealitza quest país com la nació que els noucentistes voldrien haver tingut a Catalunya. 

És important remarcar que tot el poema està redactat com si fos això una hipòtesi sobre el seu possible futur (M'agradaria fer-me vell en un país).

 El text es pot dividir en tres parts: la 1ª estrofa correspon a la introducció, la 2ª i 3ª al desenvolupament i la 4ª estrofa la conclusió. 

A la 1ª estrofa es fa la presentació d'una Bèlgica tranquil·la. Les figures retòriques que hi apareixen són la comparació, molts encavallaments i metàfora. 
La 2ª i la 3ª estrofa són com el desenvolupament del poema.
En la 2ª se centra en aspectes més detallistes típic dels noucentistes.
A la 3ª intenta transmetre mitjançant el poema l'harmonia de la ciutat.
I per últim la conclusió, que correspon a l'última estrofa, Carner explica una escena més tràgica pel fet d'envellir en una ciutat que no és la seva, que no era la que volia; ja que Carner
sempre té la seva pàtria al cor sense tenir molt en compte la llunyania.

El tòpic literari és el Locus Amoenus però de la ciutat urbana.

Les figures retòriques que apareixen en el poema són les següents: 

-l'anàfora: (m'agradaria fer-me vell dins...)

-personificacions i antítesis: ( cel i núvol, manyacs o cruels)

També utilitza la metàfora, hipèrbole, l'hipèrbaton, l'enumeració, l'epítet, el paral·lelisme..