Comentari del poema en la meva mort

EN LA MEVA MORT

Estic cansat de tu, domini fosc

I tempestat de flama.

M’exaltaré damunt els horitzons

I trauré les banderes al desert

De la darrera cavalcada.

Reina d’aquestes hores, ara véns

Tota brillant, armada.

Inútil desesper del vespre! L’alba

S’acosta ja amb l’espasa,

I l’ardor temerari que m’encén

Allunya les estrelles.

“En la meva mort”, és un poema que tanca Imitació del foc, està escrit el març del 1936 per Bartomeu Rosselló-Pòrcel, gairebé dos anys abans de la desaparició del poeta.

Sovint aquests versos han estat considerats el seu testament vital. No obstant això, el que s’hi destaca és el repte de superació, de manera que la mort és allò que dóna sentit veritable a la vida.  A part té una gran influència d’Heràclit envers la lluita de contraris a la vegada amb el gust del barroc al presentar dos visions oposades.

El que impulsa, exalta i mou el poeta és, precisament, l’ànsia d’escapar al seu domini fosc, el poder del qual –mitjançant un joc de contraris habitual en la seva poesia –descriu i simbolitza al mateix temps en una tempestat de flama que també té a veure amb una crida al subconscient.  

També té influències sobretot de l’escola de Mallorca, d’autors com Josep Carner del noucentisme o Joan Maragall del modernismo, de la poesia popular, la poesia pura, i la generación del 27 i també de les avantguardes.

 El tema principial d’aquest poema és la mort ja que hi destaca en la primera frase “estic cansat de tu domini fosc”, com referint-se a que s’emporta la flama que representa la llum de la vida i li arriba l’hora d’anar-se’n.

Pel que fa al llenguatge utilitza cultismes, i el poema està dividit en 3 parts la primera aniria des del començament estic cansat de tu fins a flama. La segona part aniria des de m’exaltaré fins armada. I la tercera part des de inútil fins al final.

Ja que la primera part del vers 3 al 5 vol mostrar valor davant la mort i supera la seva por, aconseguint-ho donarà sentit de nou a la seva vida. Del vers 6 al 7 se’ns personifica la mort que ve preparada i segura de la seva victòria i disposada d’emportar-se la vida de l’autor. I del vers 8 a l’11 podem veure com la nit i l’alba s’enfronten, on la foscor és la mort i l’alba o la flama el dia/  llum la vida.  Per això ell s’anomena temerari ardent per voler lluitar contra allò que és inevitable. Aquesta victòria és representada amb l’allunyament de les estrelles que simbolitzen la fi de la nit.

Aquesta poema té una rima que combina la hexasíl·laba, i hendecasíl·laba, excepte el vers cinquè que és octosíl·lab. I les figures retòriques que hi trobem són: oxímoron lluita de contraris, personificació.

En conlusió, he triat aquest poema perquè m’ha cridat l’atenció, el llenguatge que utilitza Rosselló-Pòrcel i com podem veure les dues visions oposades com la flama i la foscor.

Bartomeu Rosselló-Pòrcel

Bartomeu Rosselló-Pòrcel (Palma, 3 d'agost de 1913 - El Brull, 5 de gener de 1938) fou un poeta i traductor mallorquí.

Va cursar els estudis primaris en un col·legi religiós i els secundaris a l'Institut Balear, on conegué Gabriel Alomar, que influí en la seva vocació literària i l'animà a col·laborar a la premsa local. Foren aquests uns anys d'aprenentatge literari marcats per l'assimilació de la tradició poètica. 

Publicà nou poemes a la revista Luz y vida dels pares teatins entre 1927 i 1929, on s'exercita en el conreu del costumisme humorístic, de la poesia sagrada i de la línia d'idealització de l'escola mallorquina, i d'altres en castellà a El Día, un periòdic mallorquí de prestigi on presentà una sèrie de poemes influïts pel temari del curs de literatura al que assistia: el romancer, Calderón, Darío... Del 1930 és la seva darrera poesia en castellà i l'Antología de poetas mallorquines (Madrid), seleccionada, prologada i parcialment traduïda per ell. 

A l'octubre parteix cap a Barcelona per començar els seus estudis de Filosofia i Lletres que al curs vinent abandonarà pels de romàniques. Ingressà a la residència d'estudiants, on conegué Salvador Espriu i es va fer càrrec de les edicions de la institució. El 1931 viatja a Madrid amb motiu d'un Congrés extraordinari de la Unió Federal d'Estudiants Hispànics.
 L'any següent tradueix Història del soldat de C.F. Ramuz i el Prometeu mal encadenat de Gide. Durant aquests primers anys ha publicat vint-i-sis poesies, simples provatures que com a tals exclourà dels seus llibres posteriors, i seixanta articles escrits a El Día i en menor mesura a Mirador.

El 1933 apareix el seu primer llibre, Nou poemes, en una edició limitada de cent exemplars, on anirà bandejant els trets definidors de la seva prehistòria poètica -l'atenció al costumisme i les vacil·lacions lingüístiques- i perfilarà l'adscripció, que concretarà més tard, als nuclis renovadors de les més modernes escoles líriques, concretament la poesia pura, tot servint-se d'una sintaxi basada en la frase breu i tallant, d'un ritme prosaic i d'una imatgeria original i efectiva en una línia avantguardista. 

Aquest primer recull fou rebut amb reserves per una part de la crítica que el titllà de circumstancial i anèmic. Major acceptació i ressò tingué Quadern de sonets, publicat un any més tard, on es pot veure un signe de possibilitat de canvi amb la incorporació del conceptisme de l'estètica gongorina i de la imitació dels models barrocs on també n'incorpora motius i imatges que pren el caire del decadentisme de fi de segle. Amb un discurs més elevat i un concepte molt lliure del sonet.

Acabada la carrera, es traslladà a Madrid per preparar la tesi doctoral sobre l'estil de Gracián, que alternarà amb l'ensenyament i la redacció d'un assaig de la poesia de Quevedo i un estudi sobre Guillén.

Esclata la guerra civil mentre està preparant oposicions per a adjunt de càtedra d'institut, de manera que torna a Barcelona, on és cridat a files, tot i que aviat es llicencià per raons de salut. A finals de desembre és traslladat al sanatori del Brull, al Montseny, on morí el 5 de gener de 1938 a causa d'una tuberculosi pulmonar. 

A la seva mort deixà inacabada la traducció de Les Verrines de Ciceró i un volum de poemes, lmitació del foc, que fou publicat  el 1938, amb pròlegs d'Antoni Maria Sbert, Gabriel Alomar i Carles Riba, a qui havia conegut a la universitat. 

Dedicada a Salvador Espriu, inclou trenta poemes distribuïts en tres apartats: "Fira encesa", "Rosa secreta" i "Arbre de flames", i és la consolidació d'una poètica que es manifesta en la diversitat estilística i de models que va de la cançó popular al barroquisme de Góngora o Vicenç Garcia, de l'avantguardisme de l'època de la Primera Guerra Mundial al postsimbolisme de Carner, Riba,etc.

 Com ja havia anat prefigurant en els poemaris anteriors, però que ara es presenta per primera vegada com a obra articulada més enllà dels assajos tècnics i les provatures formals dels primers reculls.

Pere Calders

Pere Calders i Rossinyol va néixer a Barcelona el 29 de setembre de 1912, al carrer de Rosselló número 274, al districte de l'Eixample. 

Va ser l'únic fill del matrimoni format per Vicenç Calders Arús, un grafista i escriptor que havia escrit algunes novel·les i obres de teatre, i Teresa Rusiñol Roviralta. Tots dos pares eren catalans d'origen pagès que s'havien traslladat a Barcelona poc després de casar-se i, per tant, l'educació de Calders va ser dins d'una atmosfera catalana. Quan va néixer el seu pare el va inscriure al registre com a Pedro de Alcántara Caldés y Rusiñol, i no va normalitzar el seu nom i cognoms fins al 1936. 

Poc després que Calders nasqués, es van traslladar a viure al barri del Clot de Barcelona. Al llarg de la seva infància va fer llargues estades a Can Maurí, una propietat familiar situada entre els municipis de Polinyà, Sabadell i Sentmenat. Aquelles estades van influir molt en l'obra literària de Calders perquè, en fer-se fosc, la família es reunia al voltant de la llar de foc i hi explicaven contes i històries.

Quan encara no anava al col·legi la seva mare li va ensenyar a llegir. Mentre vivien al Clot, Calders va estudiar a l'Escola Sant Pere Claver que estava regentada per jesuïtes i, el 1920, coincidint amb un altre trasllat de casa al carrer de Balmes, el van matricular a l'Escola Mossèn Cinto, on també estudiava Avel·lí Artís i Gener (Tísner), el fil·lòleg Joan Coromines i Ricard Boadella.

 Allí feien fer als alumnes uns exercicis de redacció de forma regular on havien d'explicar el que volguessin i alguns d'aquells exercicis es van convertir en contes publicats més tard, com ara el que dóna títol al seu primer recull, El primer arlequí. L'escola, però, va ser clausurada l'any 1923 acusada de separatisme. Després, el director de l'escola, Josep Parunella, va seguir impartint classe a l'Acadèmia Reixach. Calders hi va anar a estudiar i hi va seguir rebent classes de redacció per part de Parunella.

JOVENTUT: Entre 1929 i 1934 va estudiar a Llotja, l'Escola Superior de Belles Arts, on va tornar a coincidir amb Tísner i hi va tenir professors com el pintor Ramon Calsina. Allí va conèixer a Mercè Casals, amb qui es casaria més endavant.

Mentre estudiava a Llotja va treballar com a aprenent amb un publicista txec anomenat Karel Černý. El 1930 va fundar un estudi de disseny gràfic amb dos companys de classe, l'Estudi CCC. El 1933 va entrar a treballar al Diario Mercantil, on també treballava Tísner, com a redactor. Allí va publicar els seus primers articles i també hi va dibuixar il·lustracions per acompanyar articles i poemes. Aquell mateix any el diari va tancar i el seu director, Josep Janés i Olivé, va fundar un altre diari anomenat Avui, on Calders va passar a publicar una columna periòdica. El disseny del diari i de la capçalera era de Calders. Va ser en aquest diari on va publicar per primer cop un conte. Aquell diari, però, no va durar gaire temps i va acabar tancant.

El 1934, quan es van produir els Fets del sis d'octubre, Calders formava part de Palestra, una organització en paraules seves: «especial, una mica política, una mica educativa, de centre excursionista». Els diumenges feien instrucció militar amb canyes i bastons que simulaven fusells. 

El 4 de novembre de 1935 es va casar amb Mercè Casals i el 31 de juliol de 1936 va néixer el primer i únic fill d'aquest matrimoni, Joan Caldés i Casals. Al juny, d'aquell mateix any, Josep Janés va publicar a Calders el seu primer llibre, El primer arlequí, un recull format per vuit contes, dins de la col·lecció Quaderns Literaris. El desembre de 1936 any Josep Janés va publicar també dins de Quaderns Literaris la primera novel·la de Calders, La Glòria del doctor Larén.

GUERRA CIVIL: L'any 1936, abans de començar la Guerra Civil Espanyola, Calders militava a les joventuts d'Acció Catalana. Amb l'inici de la guerra i la creació del PSUC, Calders va passar a militar en aquest partit perquè, entre altres motius, duia com a base del seu programa l'autodeterminació.

A finals de 1937 es va inscriure com a voluntari de l'exèrcit republicà, pel cos de carrabiners, on el van nomenar tècnic cartògraf.

Amb l'inici de la batalla de Terol, la seva unitat cartogràfica va ser mobilitzada fins allí. Aquell mateix any va presentar la novel·la inèdita La cèl·lula al Premi Joan Crexells de narrativa que va acabar guanyant Mercè Rodoreda amb la seva novel·la Aloma. De la seva experiència a la guerra en va escriure la novel·la Unitats de xoc,  publicada l'any 1938 per l'Editorial Forja. El 1938 també va escriure la novel·la Gaeli i l'home Déu, que no va ser publicada fins al 1986, i la va presentar al Premi Joan Crexells de narrativa de 1938, però tampoc va guanyar.

EXILI: 

França

El 10 de febrer de 1939 Calders va marxar cap a França deixant a la seva dona i al seu fill a Barcelona. El pas fins a França el va fer el dia 10 de febrer creuant el Coll d'Ares i va anar a Prats de Molló i la Presta. 

Allí el van tancar en un camp de concentració. Calders i quatre companys més entre els quals hi havia Tísner i el seu cunyat, Enric Clusellas, van aconseguir escapar i van fugir a Tolosa, on hi havia el Comitè Universitari d'Ajut als Refugiats que oferien protecció a intel·lectuals. Allí li van donar uns impresos per escollir a quin país voldrien anar en el cas que calgués marxar de França i Calders va escollir Mèxic. Durant un temps va viure allí amb Tísner i part de la seva família, entre els quals hi havia la seva futura esposa, Rosa Artís i Gener. 

El 2 d'abril de 1939 va marxar cap a Roissy-en-Brie on va coincidir amb altres intel·lectuals de l'època, com ara Mercè Rodoreda, Francesc Trabal, Armand Obiols,Cèsar August Jordana i Xavier Benguerel. Amb aquest últim hi va establir una amistat que va durar fins a la seva mort. Finalment, el 4 de juliol de 1939 va marxar cap a Mèxic, on ja hi era Tísner, a bord del vaixell Mexique que va salpar de Bordeus. Poc després de marxar, la seva dona, Mercè Casals, va arribar a Roissy-en-Brie i, en veure que Calders ja havia marxat, se'n va anar també cap a Mèxic, ignorant que Calders havia escrit diverses cartes d'amor a Rosa Artís, de qui n'estava enamorat.

Mèxic

El 27 de juliol de 1939 va arribar al port de Veracruz. Durant el viatge, Calders va formar part del diari de bord. Des de Veracruz va anar a Ciutat de Mèxic. Calders duia una carta de recomanació escrita per Francesc Trabal adreçada a Josep Carner i una altra d'Armand Obiols dirigida al seu germà. Allí es va reunir primer amb el germà d'Obiols, però no li va poder oferir feina perquè el seu soci li acabava de robar els diners de la seva empresa. Després es va reunir amb Carner i gràcies a ell, només arribar a Mèxic va poder publicar tres contes seus a canvi de 240 pesos, que en aquell temps permetien viure durant uns 3 mesos. Carner també li va donar una carta de recomanació per l'Editorial Atlante on va entrar a treballar més tard. Allí també es va retrobar amb el seu amic Tísner. A finals de 1939 Mercè Casals va arribar a Mèxic i es va reunir amb Calders. Ell i la seva dona van estar vivint junts tot i que Calders ja havia declarat el seu amor a Rosa Artís i ja festejaven.

L'octubre de 1941 va començar a col·laborar a Full Català, on va publicar alguns contes com Raspall. Amb els relats publicats durant aquell temps que duia a l'exili recollits a Memòries especials, Calders va guanyar el Premi Concepció Rabell de narrativa en els Jocs Florals de la Llengua Catalana celebrats a Mèxic el 3 de maig de 1942. Durant una època va anar a treballar amb Tísner a Publicistas Mexicanos, S.A. a fer de fotògraf, cobrant un peso per treball. L'any 1943 va entrar a treballar a UTEHA (Unión Tipográfica Editorial Hispanoamericana) com a grafista i dibuixant tècnic i hi va estar treballant fins que se'n va tornar a Barcelona. Al llarg del seu exili també va col·laborar amb diverses publicacions com La Revista dels catalans a Amèrica, Quaderns de l'Exili, Revista de Catalunya, Lletres, La Nostra Revista i Pont Blau entre d'altres.  El 22 de juliol de 1943 va rebre el divorci després d'haver-lo sol·licitat 2 anys enrere i, aquell mateix dia, es va casar amb Rosa Artís.

El 5 de maig de 1947 va néixer el primer fill del seu segon matrimoni, Raimon Calders i Artís. Just després d'aquest naixement es van traslladar a Chapultepec. Aquell mateix any, per petició de Josep Carner i de Pompeu Fabra, va publicar el conte La ratlla i el desig a la Revista de Catalunya. Amb aquest mateix conte va guanyar un dels premis dels Jocs Florals de la Llengua Catalana de 1948. El 1949 va néixer la segona filla del matrimoni, Glòria Calders i Artís i, un any després, va néixer la seva tercera filla, Tessa Calders i Artís. En aquella època Calders havia decidit llevar-se cada dia a dos quarts de cinc del matí per dedicar dues hores i mitja a escriure. Als inicis dels anys 50 Joan Triadú el va instar a fer un recull dels diferents contes que havia anat escrivint a l'exili. Aquells contes conformarien el llibre Cròniques de la veritat oculta. Calders els va anar enviant a Catalunya, on el seu pare, amb qui va mantenir una intensa relació epistolar al llarg de tot l'exili, els va passar a màquina i els va presentar al Premi Víctor Català de 1954. El llibre va guanyar el premi i va ser publicat el 1955 per l'Editorial Selecta.  L'aparició de Cròniques de la veritat oculta va ser un èxit i va fer que la crítica considerés Pere Calders com un dels grans contistes catalans. Entre 1954 i 1955 va escriure la novel·la Ronda naval sota la boira.  Aquesta la va enviar al Premi Joanot Martorell de 1957 però va guanyar Blai Bonet amb la seva obra El mar.  El 1957 també va publicar Gent de l'alta vall, un recull de contes de temàtica mexicana. 

Jardí vora el mar; Mercè Rodoreda

JARDÍ VORA EL MAR

Els jardins per a ella són com el microcosmos el seu petit univers on es cria de petita en una casa amb jardí vora el mar del seu avi, és el tòpic del paradís perdut on representa l'infantesa perduda, i per això casi bé en tots els seus llibres que ha escrit hi introdueix les flors, el jardí i la naturalesa perquè en ella li ha tocat de prop tot el tema de la natura al viure amb el seu avi en aquella casa.


TEMA: El tema general entorn que gira tota la història és la vida de la família i del seu jardiner, durant els sis anys que es descriuen al llibre. També hi han alguns subtemes, com l'amor, l'enveja, la xafarderia, la diversió, la pena per la pèrdua d'un ésser estimat, l'amistat i la soledat,etc.

ARGUMENT: Aquest llibre explica la història de la família Bohigues, que passen els estius a una casa d'estiueig de la costa. La Rosamaria i el Fransesc són els amos de la casa passaven els estius amb uns amics, L'Eulàlia, i el Sebastià (que festejarà amb la Miranda, una de les cambreres de la casa). La Rosamaria es queda embarassada, però perd el fill. Un senyor anomenat Bellom compra el terreny veí a la casa i se'n construeix una, i també va a passar-hi els estius allà. Un dia, els pares de l'Eugeni (un antic xicot, amic i veí de la Rosamaria), la van a veure perquè no saben res del seu fill des de fa molt de temps, però no arriben a parlar amb ella i se'n van. Al final, resulta que la Maribel (una filla del Bellom, que s'instal·la a viure amb ell) ella es casa amb l'Eugeni, que acaba morint a la platja ofegat. L'hivern següent, la Rosamaria casi no surt de casa a causa de la mort de l'Eugeni, i decideixen vendre la causa d'estiueig per no haver-hi de tornar. I en Bellom s'acaba casant amb la Miranda.

ESTRUCTURA: Aquest llibre té una estructura lineal, segueix un ordre lògic. El llibre està dividit en sis anys, és a dir, en sis estius, on el narrador del llibre és el jardiner on consta d'un plantejament (on es presenten tots els personatges i s'explica qui són, el poble, la casa..) d'un desenvolupament (del segon al cinquè capítol o any, on passen totes les accions.

Durant el llibre hi ha moments en que els personatges expliquen els seus records, però sense trencar la cronologia de la història.

El final del llibre és obert, ja que la història no s'acaba allà, continua per moltes bandes. Pel que fa el jardiner, sembla que la seva vida comenci una segona etapa, I pel que fa als altres personatges, a tots els hi ha canviat molt la vida aquests sis anys, i a partir d'ara viuran altres històries a altres llocs.

El senyor Bellom s'ha casat amb la Miranda i a partir d'ara viatjarà molt més a Brasil; els senyorets venen la casa del mar i van viure a Barcelona. L'Eulàlia s'està fent una important pintora i cada vegada va agafant més protagonisme.
Comença a ser coneguda mundialment per les seves pintures, molt diferent a la del Feliu, que al final
del llibre ja no pinta.

Mercè Rodoreda

Mercè Rodoreda i Gurguí (Barcelona, 10 d'octubre de 1908- Girona,13 d'abril de 1983) fou una escriptora catalana que va rebre, entre altres guardons, el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes de 1980.

Es considera l'escriptora de llengua catalana contemporània més influent, ja que feia servir la llengua parlada en moltes de les seves obres, la seva producció comprèn tots els gèneres literaris; Rodoreda conreà tant la poesia com el teatre o el conte, tot i que destaca especialment en la novel·la. 

Infància (1908-1921)

Mercè Rodoreda i Gurguí nasqué el 10 d'octubre de 1908 en una petita torre amb jardí del carrer de Sant Antoni, actualment carrer de Manuel Angelon, al barri de Sant Gervasi de Cassoles, Barcelona.Va ser filla única, els seus pares també eren grans amants de la literatura, del teatre ja que havien assistit  a l'Escola d'Art Dramàtic. 

Rodoreda només cursà l'educació primària durant dos anys, des de 1915 fins a 1917, i en dues escoles diferents: el Col·legi de Lourdes del barri de Sarrià i un altre centre més proper a casa seva, al carrer de Pàdua, a l'alçada del carrer de Vallirana.

L'avi matern, Pere Gurguí, era un admirador de Jacint Verdaguer –de qui havia estat amic— i havia col·laborat com a redactor a les revistes La Renaixensa i L'Arc de Sant Martí. L'any 1910, Pere Gurguí féu aixecar un monument en memòria de Jacint Verdaguer al jardí de casa que duia un gravat amb les dues obres més importants de l'autor, Canigó iL'Atlàntida; aquell espai es convertí en l'espai de festes i reunions de la família.La figura de l'avi la marcà intensament i l'arribà a considerar el seu mestre. Gurguí l'inculcà un profund sentiment catalanista i un amor a la llengua catalana i a les flors que quedaren ben reflectits al llarg de tota l'obra de Mercè Rodoreda.

El 1921, a causa de la mort de l'avi matern, Pere Gurguí, el seu oncle Joan s'instal·là a casa de la família i els canvià l'estil vida tot imposant-hi austeritat i ordre convencional. Mercè Rodoreda el tenia idealitzat ja des de les cartes que n'havia rebut anteriorment i acabà casant-s'hi el 10 d'octubre de 1928, el dia del seu vintè aniversari, a l'església de La Bonanova. Ell tenia catorze anys més que ella i, a causa del grau de consanguinitat, necessitaren una dispensa papal.

Joventut (1921-1939)

Després del casament, el matrimoni viatjà a París en viatge de noces, i després s'instal·là en una casa del carrer de Saragossa. El seu marit havia marxat a Argentina de ben jove i n'havia tornat amb una petita fortuna.

El 23 de juliol de 1929 nasqué el seu únic fill, en Jordi Gurguí i Rodoreda. A partir d'aquest moment, Mercè Rodoreda començà a fer proves literàries per aconseguir alliberar-se de la dependència econòmica i social que li comportava la monòtona vida de casada.

 Fou així que començà a concebre l'escriptura com un ofici. Cada dia es tancava durant una estona en un colomar blau que hi havia a la casa materna de Manuel Angelon, que possiblement després li serví d'inspiració per escriure La plaça del Diamant. Durant aquell temps, escriu versos, una comèdia teatral i una novel·la. Entretant, fou proclamada la Segona República.

Exili (1939-1972)

El 23 de gener de 1939, pocs mesos abans de la desfeta dels republicans, Mercè Rodoreda marxà a l'exili. Pensant-se que la separació seria breu deixà el fill amb la seva mare. Encara que Mercè Rodoreda no havia participat mai en política, partí per consell de la seva mare, que temia problemes a causa de les activitats de col·laboració amb publicacions en català i algunes revistes d'esquerres durant els anys anteriors. Juntament amb altres intel·lectuals de l'època, anà de Barcelona a Girona amb un bibliobúspropietat de la Conselleria de Cultura de la Generalitat de Catalunya, després seguí el camí pel Mas Perxés, al municipi d'Agullana, fins a travessar la frontera administrativa pelPertús; entrant a l'estat francès el 30 de gener. Després de pernoctar al Voló, es dirigiren a Perpinyà; allí hi passaren tres dies i a continuació viatjaren fins a Tolosa de Llenguadocamb tren.

OBRES MÉS DESTACADES: Jardí vora el mar, Mirall Trencat, Quanta, quanta guerra..., La Plaça del Diamant, El Carrer de les Camèlies.

Salvador Espriu i Castelló

SALVADOR ESPRIU

Va néixer a Santa Coloma de Farners el de 10 juliol de 1913 i va morir a 22 de febrer de 1985 fou un poeta, dramaturg  i novel·lista català, considerat un dels renovadors, juntament amb Josep Pla i Josep Maria de Sagarra i de Castellarnau de la prosa catalana de les fórmules noucentistes. 

Era un home de caràcter obert, sociable i lliure pensador, llicenciat en dret per la Universitat de Barcelona i que exercia de notari, i Escolàstica Castelló i Molas, una dona tímida, discreta i molt religiosa.

A causa de la feina del seu pare, la família, originària d'Arenys de Mar, va haver de traslladar-se a Santa Coloma de Farners. En aquest poble de la comarca de la Selva és on van néixer els tres fills grans de la parella: Francesc, Salvador i Josep. Més tard, també per motius laborals, la família es va tornar a traslladar, aquesta vegada a Barcelona, on van néixer les dues germanes petites de Salvador, Maria Isabel i Maria Lluïsa. Gràcies a la bona situació econòmica per la feina del seu pare es podien permetre un servei domèstic format per una cuinera, tres minyones i un xofer, i mantenir la casa d'estiueig al carrer de la Perera d'Arenys de Mar, poble on residien tots els seus familiars.

El jove Salvador era un nen que se'l descriu com entremaliat i juganer. Va realitzar els pàrvuls a l'Escola Montessori i l'educació primària a l'Escola alemanya. Els moments més feliços els passava a la casa pairal, on tenia molts amics i es passava el dia rondant per la vila. Els llocs que més freqüentava eren en primer lloc la casa de les germanes Draper, amigues de la família, que sempre obsequiaven els nens amb caramels i xocolata. Un altre lloc que visitava era la casa de la seva tia Maria Castelló, que tenia en una paret de casa seva sis gravats sobre la història bíblica d'Esther, dels quals tragué la idea d'escriure més endavant Primera història d'Esther. Un dels llocs on anava a jugar era can Rogés, casa veïna on vivien uns ferrers que tenien dos fills més o menys de la seva edat. També es distreia anant a la platja o al Mal Temps, turó que es troba a llevant de la vila.

A principis de la dècada del 1920 la casa dels Espriu va sofrir una profunda sotragada: els cinc germans van agafar alhora el xarampió i Maria Isabel en morí després d'una terrible complicació neurològica. També Salvador en patí una greu complicació pulmonar - un empiema-, amb una recuperació molt lenta i una intervenció quirúrgica per la qual va haver de passar molt de temps al llit. Per afavorir la recuperació el van portar a Viladrau, on el pare adquirí la casa anomenada "Can Ganyotes".

Dos anys després de la mort de Maria Isabel, el 1926 el seu germà gran, Francesc, va morir en caure al port d'Arenys, que estava en obres. Aquestes morts i la seva malaltia li van canviar la vida. De nen juganer i trapella que era va passar a ser un nen delicat, sempre amb el perill de recaure, obligat a passar llargues temporades al llit. A causa d'aquestes etapes de convalescència, va convertir-se en un amant de tot tipus de literatura, però sobretot se sentia atret per llibres de religió i d'història antiga.

Noucentisme

NOUCENTISME

El Noucentisme va ser un moviment literari i artístic català de principis del segle XX. Va començar el 1906 amb la creació de Solidaritat Catalana i va acabar amb el cop d'Estat de Miguel Primo de Rivera el 1923, bé que la seva petjada estètica perdurà fins a la guerra civil i fins i tot després d'aquesta. Eugeni d'Ors va ser el primer que va fer aparèixer aquest nom en les seves Gloses, encara que de bon començament no li donà un estil definit, més que la voluntat de renovació dels intel·lectuals i artistes apareguts ja amb el nou segle. El nom prové del referent directe del Quattrocento (1400) i Cinquecento (1500) italians (Noucentisme per 1900). D'Ors va dir que noucentista és un adjectiu cronològic. 

A partir de la segona dècada del segle XX, com alternativa al Modernisme, naixerà el moviment noucentista, basat en l'actitud cívica d'exaltació de la cultura, el catalanisme, i la mirada integradora cap Europa des del mediterranisme. Es tracta d'un moviment molt lligat a la política i liderat per la burgesia a diferència d'altres períodes marcats per la revolució o el canvi, ja que els noucentistes reivindiquen l'ordre i el seny. Igualment, les institucions van fomentar el noucentisme recolzant les inversions culturals des de la Mancomunitat de Catalunya.

CARACTERÍSTIQUES:

Les obres noucentistes busquen la bellesa, l'harmonia i estan plenes de cultismes i metàfores.

La seva ideologia és la imposició de la raó, la precisió, la serenitat, l'ordre i la claredat. Per això s'oposa a moviments precedents. Rebutja el modernisme i el romanticisme per l'exaltació que fan dels sentiments extrems i el trencament de les normes, en comptes d'abraçar la mesura propugnada pels noucentisme com a signe de civilitat. Igualment, però, actuen contra el laïcisme i el positivisme (dos corrents que combaten un cristianisme que els noucentistes identifiquen amb el país) i reivindiquen el pes del passat, de la tradició. Com que l'art és artifici i transformació del que es veu, s'allunya del naturalisme i els moviments realistes, que només busquen reproduir la realitat i no mostrar-la com un ideal.

LITERATURA:

Els autors més importants del període són Josep Carner i Eugeni d'Ors. El gènere més rellevant és la poesia, amb un gust marcat pel sonet, pels temes clàssics i sovint per un posicionament moral de l'escriptor.

El model de llengua, basat en la norma i la correcció, segueix les directrius del I Congrés Internacional de la Llengua Catalana. Es crea un català estàndard, que pren com a referència el dialecte de Barcelona per aquest gust de la ciutat, farcit de cultismes, de manera que es modernitza la llengua però sense oblidar les arrels gregues i llatines. La llengua s'allunya conscientment del castellà per reivindicar el seu caràcter propi.

S'observa la influència de l'anomenada escola mallorquina i el simbolisme i el rebuig explícit del realisme. Per l'aire clàssic, les composicions poètiques recuperen temes i estils propis del Renaixement, per exemple s'aprecien petjades de Petrarca als versos de Carner.

PENSAMENT: El Noucentisme va significar un esforç de creació d'infraestructures i, en filosofia, va ajudar a crear un marc de reflexió cívica. 

El principal valor, malgrat la derrota final del seu somni, deriva d'una radical opció en favor de la cultura, la ciutat i la modernitat.

 Al Noucentisme no li interessava tant l'originalitat de les idees com l'ofici filosòfic i, per això mateix, moltes de les seves reflexions se centren en el tema tradicional de la relació entre la veritat i la realitat.

Enllaç: http://www.edu3.cat/Edu3tv/Fitxa?p_id=19450