Va cursar els estudis primaris en un col·legi religiós i els secundaris a l'Institut Balear, on conegué Gabriel Alomar, que influí en la seva vocació literària i l'animà a col·laborar a la premsa local. Foren aquests uns anys d'aprenentatge literari marcats per l'assimilació de la tradició poètica.
Publicà nou poemes a la revista Luz y vida dels pares teatins entre 1927 i 1929, on s'exercita en el conreu del costumisme humorístic, de la poesia sagrada i de la línia d'idealització de l'escola mallorquina, i d'altres en castellà a El Día, un periòdic mallorquí de prestigi on presentà una sèrie de poemes influïts pel temari del curs de literatura al que assistia: el romancer, Calderón, Darío... Del 1930 és la seva darrera poesia en castellà i l'Antología de poetas mallorquines (Madrid), seleccionada, prologada i parcialment traduïda per ell.
A l'octubre parteix cap a Barcelona per començar els seus estudis de Filosofia i Lletres que al curs vinent abandonarà pels de romàniques. Ingressà a la residència d'estudiants, on conegué Salvador Espriu i es va fer càrrec de les edicions de la institució. El 1931 viatja a Madrid amb motiu d'un Congrés extraordinari de la Unió Federal d'Estudiants Hispànics.
L'any següent tradueix Història del soldat de C.F. Ramuz i el Prometeu mal encadenat de Gide. Durant aquests primers anys ha publicat vint-i-sis poesies, simples provatures que com a tals exclourà dels seus llibres posteriors, i seixanta articles escrits a El Día i en menor mesura a Mirador.
El 1933 apareix el seu primer llibre, Nou poemes, en una edició limitada de cent exemplars, on anirà bandejant els trets definidors de la seva prehistòria poètica -l'atenció al costumisme i les vacil·lacions lingüístiques- i perfilarà l'adscripció, que concretarà més tard, als nuclis renovadors de les més modernes escoles líriques, concretament la poesia pura, tot servint-se d'una sintaxi basada en la frase breu i tallant, d'un ritme prosaic i d'una imatgeria original i efectiva en una línia avantguardista.
Aquest primer recull fou rebut amb reserves per una part de la crítica que el titllà de circumstancial i anèmic. Major acceptació i ressò tingué Quadern de sonets, publicat un any més tard, on es pot veure un signe de possibilitat de canvi amb la incorporació del conceptisme de l'estètica gongorina i de la imitació dels models barrocs on també n'incorpora motius i imatges que pren el caire del decadentisme de fi de segle. Amb un discurs més elevat i un concepte molt lliure del sonet.
Acabada la carrera, es traslladà a Madrid per preparar la tesi doctoral sobre l'estil de Gracián, que alternarà amb l'ensenyament i la redacció d'un assaig de la poesia de Quevedo i un estudi sobre Guillén.
Esclata la guerra civil mentre està preparant oposicions per a adjunt de càtedra d'institut, de manera que torna a Barcelona, on és cridat a files, tot i que aviat es llicencià per raons de salut. A finals de desembre és traslladat al sanatori del Brull, al Montseny, on morí el 5 de gener de 1938 a causa d'una tuberculosi pulmonar.
A la seva mort deixà inacabada la traducció de Les Verrines de Ciceró i un volum de poemes, lmitació del foc, que fou publicat el 1938, amb pròlegs d'Antoni Maria Sbert, Gabriel Alomar i Carles Riba, a qui havia conegut a la universitat.
Dedicada a Salvador Espriu, inclou trenta poemes distribuïts en tres apartats: "Fira encesa", "Rosa secreta" i "Arbre de flames", i és la consolidació d'una poètica que es manifesta en la diversitat estilística i de models que va de la cançó popular al barroquisme de Góngora o Vicenç Garcia, de l'avantguardisme de l'època de la Primera Guerra Mundial al postsimbolisme de Carner, Riba,etc.
Com ja havia anat prefigurant en els poemaris anteriors, però que ara es presenta per primera vegada com a obra articulada més enllà dels assajos tècnics i les provatures formals dels primers reculls.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada